PÍNDAR
Sabem de Píndar que va néixer a Cinoscéfalas (Tebas) cap el 518 C, dins d’una família aristocràtica, que va viatjar a Atenes, on va aprendre música.
També sabem que Píndar era un rebel i que fins i tot el govern li va imposar una multa de 1000 dracmes (que vénen a ser 1000 euros, euros a dalt euro a baix…) perquè va gosar compondre una oda lloant a Atenes, que és com si vas a la via catalana i et poses a cantar no sé… la cançó de "Que viva España" de Manolo Escobar.
La rivalitat entre Atenes i Tebas era més que coneguda, i quan s’enfrontaven el FC Atenes i el Reial Tebas, es liaven pitotes, i en Cristiano Ronalpopulus i en Lionel Mesijvicius sempre acabaven marcant. Però ara bé, quan s’havien d’enfrontar contra els perses, sempre estaven en contra dels perses, ja que, segons ells, un poble que havia inventat les catifes i els gats que deixen tant de pèl no tenia sentit que existís…
Però a Píndar li queien molt bé els perses, perquè sempre que anava a la cort persa, sempre acabava pillant amb alguna sultana.
Però com veia que a Grècia no es menjaria ni una rosca i a Pèrsia, no estaven per llegir sinó només copulaven, va dirigir-se a Sicília, on va aconseguir l’èxit que el faria famós a tota Grècia. Aquí va acostar-se als governants Hierón de Siracusa i Terón de Agrigento, Hierón y Terón, que eren com els Dupon i Dupon de Tintin, o com bé ens han ensenyat els traductors castellans, Hernández i Fernández. Doncs va fer una oda a aquests dos, que van acabar molt contents, evidentment.
El tema fonamental de les seves odes és l’exaltació dels atletes victoriosos. A ell li agradaven els atletes sudorosos, plens de cremes amb les esquenes nues i amb el badajo penjant. Tot i que ell deia “No, es que yo lo que quiero exaltar y elevar los valores…” I la gent que el llegia li deia “Sí, a ti lo que se te eleva es otra cosa”. Dels atletes, a més del cos, elevava la seva resistència, la força, l’honor, la disciplina, la cooperaciío i l’equilibri, virtuts que formen part de l’areté aristocràtica (és a dir, de la virtut dels aristòcrates, o sea que si eres esclavo y te llamas Erik Mussambani no tienes nada que hacer). I aquesta areté era hereditària. És a dir, que si tu ets bo corrent per fugir de la teva dona, el teu fil fugirà corrents també quan porti les notes del cole.
D’ell s’han conservat 45 odes, dividides en 4 llibres (Olímpiques, Pítiques, Nemeas i Ístimiques). Fins i tot, Plutarc li va dedicar 6 de les interessantísimes Vides que va escriure aquest escriptor, que dius, amb una ja fem, però en una d’aquestes, barrejant realitat i llegenda, va arribar a dir que les abelles banyaven els seus llavis en mel mentre somiava.
Els seu models literaris van ser sobretot Homer i Hesíode, que clar, sempre queda millor dir que els teus models literarsi són aquests i no Antonio Gala o Boris Izaguirre, que no fan com a models literaris, ni de res. Però a la seva poesía també influïren poetes femenines com Mirtis i Corinna (que després va fer un programa de televisió buscant pretendent i que es va titular “Un príncipe para Corina”).
Durant les Guerres Mèdiques (que no es refereixen a les manifestacions de Madrid en contra de la privatització del sistema públic dels hospitals, sinó de les guerres contra els perses) ell va estar sempre a favor de Tebes, en castellà “Tebas”.
I potser us preguntareu "per què Tebes?", doncs perquè està a favor d’un ciutat que té una llegenda a la qual, el príncep de Tebas mata al seu mare, derrota a una esfinx, s’ho fa amb sa mare i té fills amb ella doncs és una història digna d’alguna cançó de El canto del loco, però en comptes de La madre de José me está volviendo loco seria alguna cosa així com “Mi madre me está poniendo perraco”.
Va escriure odes durant uns 50 anys. i va acabar morint sobre el 438 aC, a Argos.